Quan s’està de baixa, és important conèixer les regles per evitar problemes amb l’empresa. La acomiadament sense indemnització és una possibilitat si el treballador no segueix les recomanacions mèdiques o actua de forma contrària a la bona fe. En aquest article, explorarem quan és vàlid l’acomiadament sense indemnització i quins són els factors clau a considerar.
Quan s’està de baixa, i depenent del motiu, es poden fer coses que siguin del tot compatibles amb el fet d’estar malalt com sortir a caminar, quedar amb algú i fins i tot viatjar uns dies? És un dubte que sorgeix molt aquests dies d’estiu, ja que si bé molts casos no generen cap problema, també és possible que aquestes situacions acabin sent revisades temps després a un jutjat si l’empresa decideix impugnar-les.
El conflicte apareix perquè no hi ha una llista clara del que es pot fer o no es pot fer durant una baixa laboral. Tot depèn del cas concret del motiu de la incapacitat i, sobretot, de si aquesta activitat encaixa o no amb la recuperació del treballador, de manera que allò que per a una persona pot ser perfectament compatible, per a una altra es pot convertir en motiu de sanció. En aquest context, la llei laboral permet l’acomiadament disciplinari sense indemnització en determinades circumstàncies. No pel fet de viatjar o fer vida normal, sinó quan es considera que el treballador ha actuat de forma contrària a la bona fe o n’ha perjudicat el procés de recuperació. Aquí és on comença realment el debat.
Es permet l’acomiadament si el treballador se’n va de vacances mentre està de baixa
Una de les idees més esteses és que estant de baixa no es pot sortir de casa o fer pràcticament res. Tot i això, la normativa no funciona així. El Estatut dels Treballadors no inclou una relació d’activitats prohibides, ni esmenta expressament qüestions com viatjar o practicar esport, però el que sí que recull, a l’article 54, és la possibilitat d’aplicar un acomiadament disciplinari quan hi ha un incompliment greu de les obligacions laborals o una actuació que vulneri la bona fe contractual. I és aquí on s’enquadren aquests casos.
Per això, els jutges no analitzen si una persona ha viatjat o ha sortit, sinó si aquesta conducta encaixa amb la seva situació mèdica. Aquesta diferència és clau perquè canvia completament l’enfocament del problema.
Què analitzen realment els jutges
Les resolucions judicials solen coincidir en un punt: el problema no és l’activitat en si, sinó les conseqüències. Així ho ha recordat el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana en diverses sentències recents. A partir d?aquí, l?anàlisi se centra en dues qüestions. D’una banda, si l’activitat realitzada pot endarrerir la recuperació. De l’altra, si contradiu les limitacions mèdiques que van justificar la baixa. Això fa que dues situacions aparentment iguals es puguin resoldre de manera diferent. Tot depèn del diagnòstic, les recomanacions mèdiques i les proves que s’aportin durant el procés.
Quan l’acomiadament sí que és vàlid i sense indemnització
L'acomiadament sense indemnització: què diu la llei laboral
Els casos en què l’empresa aconsegueix justificar l’acomiadament solen tenir un element comú i és que n’hi ha una clara incompatibilitat entre la activitat realitzada i la malaltia del treballador.
Un exemple recent analitzat pel Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana és el d’un empleat de baixa per lesió lumbar que realitzava exercici intens de forma habitual. Curses, rutes de muntanya i entrenaments al gimnàs formaven part de la seva rutina durant aquest període. El tribunal va considerar que aquesta activitat no sols no ajudava a la recuperació, sinó que la dificultava. Per això, va donar la raó a l’empresa i va validar l’acomiadament disciplinari.
Una cosa semblant va passar a Aragó, on un treballador en recuperació per una lesió de genoll va participar en tornejos de pàdel. En aquest cas, els magistrats van entendre que l’activitat era incompatible amb la seva situació mèdica i també van donar suport a la decisió empresarial.
Quan viatjar o fer vida normal no és sancionable
Tot i això, no tots els casos acaben de la mateixa manera. La jurisprudència també recull situacions en què el treballador ha realitzat activitats aparentment qüestionables sense que això hagi derivat en sanció. Un dels exemples més citats és el de un empleat que, estant de baixa per depressió i ansietat, va viatjar durant dotze dies a l’estranger. El Tribunal Superior de Justícia de Múrcia va concloure que aquest desplaçament no interferia en la recuperació.
La clau va ser que no es va acreditar cap perjudici per al tractament ni una contradicció amb les recomanacions mèdiques. Per tant, l’acomiadament va ser declarat improcedent. El Tribunal Suprem també s’ha pronunciat en una línia semblant. En un cas en què una treballadora practicava pàdel estant de baixa per lumbàlgia, els magistrats van tenir en compte que el seu metge havia recomanat exercici moderat. Aquesta indicació va ser determinant per considerar que lactivitat era compatible.
El paper decisiu dels informes mèdics
En tots aquests casos hi ha un element que es repeteix: la importància de la documentació mèdica. Els jutges no només valoren el que fa el treballador, sinó allò que diuen els informes i les recomanacions dels professionals sanitaris. Si hi ha una indicació clara que doni suport a una activitat, la posició del treballador és molt més sòlida. En canvi, quan no hi ha referències mèdiques o que les conductes semblen contradir el diagnòstic, l’empresa té més marge per actuar.
També s’analitza la repetició d’aquestes conductes i si es poden interpretar com una simulació de la incapacitat. No és igual una acció puntual que un comportament mantingut en el temps.
