Nerea va estudiar Medicina, però als 27 anys va decidir canviar de carrera i va trobar la seva veritable passió en la construcció. La seva història és un exemple de com canviar de carrera pot ser una oportunitat per trobar la teva veritable passió i sentir-te satisfet amb el teu treball.
A primera vista, la seva història no encaixa amb el que molta gent esperaria. Nerea té 27 anys, va estudiar Medicina a Espanya i, en lloc de seguir aquest camí, va decidir marxar a Austràlia. I un cop allà, des del compte @nereaexplora ens explica com és la seva vida en aquest país al costat del seu xicot, en feines com la construcció, encara que també ha estat cambrera, temporera i actualment treballa en una mina.
El que sorprèn més no és només el que hagi passat d’aquests estudis de medicina a treballar en altres camps com el de l’obra, sinó com ho explica. Per a ella, treballar en una obra no és pas enrere ni una sortida fàcil, sinó tot el contrari. Parla de sentir-se més còmoda, més útil i més satisfeta amb allò que fa cada dia. I encara que el sou d’uns 32 euros per hora crida l’atenció, insisteix que no és el que pesa més en la seva decisió. El seu cas ha obert debat perquè trenca una idea força estesa i és que estudiar una carrera com a Medicina marca un camí gairebé obligatori. En la seva experiència, no ha de ser així. Canviar de rumb no sempre és fracassar, de vegades és simplement ajustar el que fas a allò que realment t’encaixa.
Com canviar de carrera va canviar la vida de Nerea
Nerea va estudiar Medicina a Espanya però als 27 anys es va mudar a Austràlia per treballar a l’obra
El gir a la vida de Nerea no va arribar d’un dia a l’altre. Durant la seva etapa com a estudiant de Medicina tenia clar que volia dedicar-se a ajudar els altres, però amb el temps es va començar a qüestionar si aquest era realment el camí que volia seguir. No tant per la vocació, sinó per les condicions que trobava al seu voltant.
Segons explica, la pressió, el sistema i la realitat del sector van fer que comencés a veure’l d’una altra manera. No era el que esperava quan va començar la carrera, i això el va portar a replantejar-se el futur. En aquest procés va decidir provar alguna cosa completament diferent, i va acabar a Austràlia treballant en la construcció. Allà va trobar un entorn molt diferent, tant en l’àmbit laboral com personal. No només pel sou, sinó per la manera com s’organitza el treball i per l’ambient que es genera a les obres. Per a ella, aquest canvi ha estat clau per sentir-se més còmoda amb allò que fa cada dia.
«Guanyar 32 euros l’hora no està gens malament»
Encara que insisteix que els diners no ho són tot, reconeix que el salari és un punt important. «Guanyar 32 euros l’hora no està gens malament, i més important: gaudeixo el que faig», explica. Per a Nerea, aquesta combinació és el que realment marca la diferència.
Més enllà de la xifra, destaca una cosa que per a ella és fonamental: veure resultats concrets. «Em compensa treballar a l’obra perquè puc veure què faig, sento que té valor r», comenta. Aquesta sensació de construir una cosa tangible és una cosa que no trobava a la seva etapa anterior. També parla de l’ambient de treball, de la relació amb els companys, el treball en equip i el fet d’estar en un entorn més pràctic i com han influït molt en la decisió de quedar-s’hi. De fet, en la seva etapa actual mostra com és el dia a dia de treballar en una mina.
Trencar estereotips en un sector que segueix sent masculí
Però quan es va fer viral va ser per la seva feina a la construcció que tampoc no ha estat sempre fàcil. És un entorn on la majoria són homes i això es nota des del primer dia. Nerea ho reconeix sense donar-hi gaires voltes: hi ha comentaris, mirades i moments incòmodes, com en molts altres sectors. Però tampoc no el converteix en el centre de la seva història. El que més el molesta no és tant això com la idea que si alguna cosa no surt bé s’assumeixi que té a veure amb ser dona . «Si vaig més lenta és perquè estic començant, no per res més» comenta.
Amb el temps, va acabar guanyant confiança i també respecte dins de l’equip. No per demostrar res especial, sinó per fer la feina i el punt. I això, segons explica, és el que més el va ajudar a sentir-se còmoda en un entorn que, al principi, no era el seu. El seu cas tampoc no és tan estrany com pot semblar. Cada cop hi ha més gent que canvia de camí, que deixa el que tenia previst i prova alguna cosa diferent. De vegades surt bé, d’altres no tant, però si escau la sensació és clara: haver trobat alguna cosa que l’encaixa més que l’anterior.
Tampoc donava gaires voltes al debat sobre si una feina és millor que una altra. La jove ho de forma força més simple ja que si li permet viure bé i, a més, li agrada el que fa, li val. La resta, títols, expectatives o el que se suposa que hauries de fer queda en un segon pla.
